L’última versió de Windows que havia instal·lat era Windows XP. No fa gaire em vaig veure en el compromís d’haver d’arrencar un ordinador que autoinstal·lava Windows 8.1 i després oferia la possibilitat d’actualització a Windows 10. Desesperant!

Un antic amic em va demanar consell per comprar un ordinador portàtil per substituir el maquinari que tenia (un sobretaula a 32 bits i 256 MB de memòria RAM). L’única condició que em va posar és que funcionés amb l’últim Windows. Li vaig triar el que en la relació prestacions - preu semblava més ben ajustat i vaig convidar-lo a sopar per configurar junts la màquina i que se l’endugués a punt per funcionar.

La màquina venia amb una preinstal·lació de Windows 8.1; després de carregar-ne la bateria (3 hores), vam procedir a fer-ne la instal·lació com a pas previ a l’actualització a la versió 10.

Primera sorpresa: l’instal·lador de Windows 8.1 no ens va donar cap opció de configuració del client de xarxa, espera que li vingui donat per servidor DNS i no permet la configuració d’IP estàtica. Donat que a casa puc comptar els clients de xarxa amb una mà, no tenia activat el servidor DNS del router, va caldre fer-ho (la intenció era acabar amb un Windows 10 instal·lat i actualitzat).

Segona sorpresa: l’instal·lador no dóna cap informació del que està fent, en el seu lloc, va mostrant pantalletes de publicitat i, si no hagués estat pel pilot que indica l’activitat del disc dur, en més d’una ocasió haguéssim pensat que l’instal·lador s’havia bloquejat.

Tercera sorpresa: la descàrrega de l’actualització a Windows 10 va estar força estona mostrant una barra de progrés que semblava jugar al pong amb els seus extrems, recordava els vells temps dels mòdems a 14,4 kbps, però usàvem una connexió de fibra òptica a 100 Mb/s.

Tot plegat, des de l’encesa inicial del portàtil fins que va mostrar la primera pantalla de Windows 10, va durar 4 hores i 30 minuts! Sort que havíem quedat a les 7 de la tarda! Però el més divertit va arribar a l’hora d’apagar: el sistema de la BSOD va fer honor a la seva fama i es va penjar, no va haver-hi altra manera de tancar-lo que prémer 10 segons el botó d’encesa.

En fi, com duien els nostres veïns aunque la mona se vista de seda, mona se queda.